Bases per al disseny de rutes i itineraris en Espais Naturals i Rurals.
El turisme en espais naturals, amb les seues diferents accepcions (turisme ecològic, turisme verd, turisme de naturalesa, ecoturisme…), es diferencia del turisme convencional, d’una banda, en la singularitat del recurs, i per una altra, en les motivacions i les conductes dels turistes (Vera et al., 1997). L’objecte dels visitants dels espais naturals és, a més del descans i el gaudi de la tranquil·litat que aquests espais ofereixen, la contemplació de paisatges (Valenzuela, 1995), l’observació de flora i fauna, i l’admiració i percepció d’elements del patrimoni cultural i etnogràfic passat i present. Destaquen, pel que fa a la valoració turística del paisatge, els plans d’aigua, la vegetació i la litologia (Defert, 1972). Aquestes motivacions, conductes i objectius seran clau i han d’orientar el disseny de l’itinerari turístic.
De tots els elements que fan possible el turisme ecològic, possiblement, un dels factors més destacables són els itineraris i les visites, ja que sense ells l’accés a l’element clau de la demanda turística no s’aconseguiria. Un itinerari ecològic podria definir-se com un recorregut, realitzable amb diferents mitjans de transport no impactants sobre el medi ambient, que transcorre per un espai natural o rural —encara que pot aplicar-se a espai urbà—, amb unes parades i punts d’interés en els quals el visitant pot observar, reflexionar, interpretar, jugar, investigar, etc., en definitiva enriquir-se personalment. Ara bé, els itineraris haurien de desenvolupar una quàdruple funció. Primer, facilitar l’aprenentatge significatiu dels turistes, en promoure activitats educatiu-culturals; segon, ser una eina que permeta investigar la pròpia activitat turística i/o recreativa; tercer, potenciar el desenvolupament local sostenible, i quart, com assenyala McNeely (1992) en referència al turisme en àrees protegides, ser un mitjà que garantisca i potencie la conservació de l’espai natural .
Si tenim en compte, d’una banda, que el segment del turisme que està registrant un major creixement és l’anomenat turisme d’aventura, el qual inclou el turisme en espais naturals i entre aquests espais les àrees protegides (Vera et al., 1997). Si som conscients que el turisme ecològic és un dels beneficis econòmics que proporcionen els espais naturals, especialment quan disposen d’alguna figura de protecció, i que quan és possible aquest tipus de turisme, i està ben gestionat, pot representar una font sostenible d’ingressos per a l’economia local i nacional (Ramphal, 1993), conclourem que és important que tota activitat porte integrat, a més d’una adequada gestió ambiental, un programa d’educació ambiental enfocat a promoure la conservació d’aquest espai (Blas, 1981). Ja que, la pèrdua de qualitat estètica d’un paisatge, la pèrdua de biodiversitat o de patrimoni cultural, es tradueix fatalment en pèrdua potencial d’esbarjo i oci (Cendrero, 1978), i no hi ha aspecte del medi ambient que quede al marge d’alguna forma d’impacte turístic especialment els elements biòtics dels ecosistemes naturals (Mathieson i Wall, 1992).
El turisme en espais naturals, i en particular els itineraris, ha d’anar en la línia de minimitzar conflictes amb el medi ambient (Travis, 1987), aplicant el principi de sostenibilitat (Brundtland, 1987) sobre la base de les següents premisses:
- Sostenibilitat ecològica. Les rutes o itineraris ecològics no han de superar la capacitat de càrrega de l’ecosistema, de manera que ha de tindre’s en compte el nombre de visitants per al qual es prepara la ruta.
- Sostenibilitat econòmica. Els recursos naturals i tot element interessant per al turista ecològic ha de manejar-se de manera que es garantisca la seua disponibilitat per a les generacions futures. Així, el recurs natural apreciat pel turista d’espais naturals ha d’entendre’s com el capital dels interessos del qual han de viure els habitants de l’espai en el futur, i no pot convertir-se en mer objecte de negoci a curt termini (Prats, 1995).
- Sostenibilitat social i cultural. Ha de preservar-se la identitat social i cultural en els espais en els quals es desenvolupen els itineraris, intentant minimitzar la pèrdua de valors tradicionals i l’aparició de valors emergents, en la seua major part utilitaris (Bouche, 1995) i, en la mesura que siga possible, ha d’implicar-se als diferents grups socials locals. Per exemple, contractar guies locals per a les activitats o dissenyar l’itinerari de manera que alguna parada incloga la visita a un artesà.
Així, el terme sostenible ha de ser entés en una triple accepció natural, cultural i humana (Valenzuela, 1995).
Referències
BLAS, L. (1981). Guía de los Parques Nacionales Españoles. Ed. INCAFO. Madrid. 142 pp.
BOUCHE, E. (1995). La situación de las culturas originarias. Monografías Máster Educación Ambiental. UNED-FUE. Madrid. 67 pp.
BRUNDTLAND, G. et al. (1987). Our common future. OUP. Oxford.
CENDRERO, A. (1978). Consideraciones sobre el impacto del turismo en el medio ambiente. Información Comercial Española, 533 : 64-72.
DEFERT, P. (1972). Essai de formulation d’une typologie integrée des resources et activités touristiques (TIRAT). En: Méthodes de Recherches Touristiques. Ed. l’AIEST. Bern. 64-75 pp.
LÓPEZ, A. (1999). Diseño de itinerarios en Espacios Naturales. En: Turismo en espacios naturales y rurales. Ed. M.J. Viñals y A. Bernabé. Universidad Politécnica de Valencia. Valencia. 211-228 pp.
MATHIESON, A. y WALL, G. (1982). Tourism. Economic, phisical and social impacts. Ed. John Wiley & sons. New York. 451 pp.
McNEELY, J.A. (1992). Parks for Life. Report of the IV th World Congress on Natinal Parks an Protected Areas. IUCN. UK. 252 pp.
PRATS, F. et al. (1995). Turismo, Territorio y Medio Ambiente. Cabildo Insular. Lanzarote. 47 pp.
RAMPHAL, Sh. (1993). “Como satisfacen las áreas protegidas las necesidades de la sociedad: los aspectos sociales, económicos y políticos”, en V. Barzetti (Ed.), Parques y progreso. IV Congreso Mundial de Parques y Áreas Protegidas. UICN, Banco Interamericano de Desarrollo. Caracas, Venezuela. pp. 1-36.
TRAVIS, A. (1987). New tourism and new types of tourist attractions. In: Megatrends in International Tourism. Ed. Agnessatti, Roma. 181-193 pp.
VALENZUELA, M. (1895). El turismo. Monografías Máster Educación Ambiental. UNED-Fundación Universidad-Empresa. Madrid. 76 pp.
VERA, J.F.; LÓPEZ, F.; MARCHENA, M.J. y ANTÓN, S. (1997). Análisis territorial del turismo. Ed. Ariel. Barcelona. 443 pp.
